TEMA 4: CONEIXEMENT CIENTÍFIC DE L’EDUCACIÓ I SISTEMES PEDAGÒGICS
L'EUROPA A L'ANY 1930: PENSAMENTS I PRÀCTIQUES
A partir de l'any 1930 es va començar a impartir una forma d'educació basada en el coneixement científic, el qual no podia esdevenir aprenentatge si no aportava els següents criteris:
- Racionalitat: hem de poder justificar, argumentar i exposar els coneixements a partir de la seguretat de que són fiables i certs. Ha d'utilitzar un llenguatge científic que no pugui abordar l'ambigüitat.
- Veracitat: tot coneixement ha de ser comprovat i contrastat per tal de demostrar que és correcte. Doncs, hem de poder justificar els coneixements per tal de evidenciar que aquests són certs.
- Fiabilitat: un coneixement únicament pot ser fiable si parteix de rigorosos procediments (mètodes científics) amb els quals es demostra que no pot haver un error.
- Sistematicitat: tot coneixement ha d'estar ordenat lògicament i connectat amb altres coneixements. Mai pot estar dispers, ja que sinó no podrien donar-se lloc les teories, estructurades per lleis, representades per models.
Així, doncs, el mètode científic té com a objectiu principal observar els fets experimentals que permeten a la persona descobrir quines són les lleis generals per les quals esdevé un fet o un altre.
Els sistemes pedagògics més reconeguts del coneixement científic en l'educació són els que mostro a continuació.
- Édouard Claparède (1873-1940):
Pel que fa a la pedagogia que va donar a conèixer Claparède, cal destacar que l'autor parteix de l’activitat del nen, sorgint així el moviment de “la pedagogia de l'acció”. Fa una crida a l'educació activa funcional, ja que parteix del profund coneixement de les necessitats i interessos del nen, per a que així la seva activitat respongui funcionalment a les seves necessitats. Es requereix, doncs, que l'alumne connecti amb el seu educador, que l'infant sigui el centre de tots els aprenentatges i es parteixi dels seus interessos i de les seves aptituds individuals. L'educador ha de guiar, estimular i motivar l'alumnat mitjançant matèries atractives i vinculades al què l'infant desitja aprendre, donant molta importància al joc i rebutjant l'avaluació a partir de proves i exàmens dictaminats per una nota final. Tot coneixement s'ha de presentar de forma propera i estimada (l'amor per la feina).
Així, doncs, les aportacions que la seva teoria va donar a l'educació van ser diverses. La diferenciació de l'individu, Claparède considerada que tots els alumnes són únics, i per tant els hem d'atendre tenint en compte aquestes diferencies. Cada infant té les seves pròpies capacitats, les quals esdevenen un dels mitjans per poder aprendre. Per això, Claparède va fer una divisió dels infants segons els seu coeficient intel·lectual i les seves capacitats. La seva capacitat d'adaptar-se al medi era, per a ell, la seva intel·ligència. A més, considerava que el joc era la principal eina d'aprenentatge, i que tots els infants tenien la necessitat de saber més
L'escola, per tant, ha de ser una facilitadora de les investigacions dels infants, de manera que aquests sempre siguin els primers en beneficiar-se. Cooperant, entre tots, s'arribarà al progrés.
- Henri Wallon:
Wallon va estudiar el desenvolupament general de l’infant tenint en compte l’origen de la consciència. Va realitzar un plantejament de l'acte de pensament. En la consciència resideix l'origen del progrés intel·lectual, el qual es va construint de forma social. Partint de l'estudi dels infants sota una visió integrada, no fragmentada. Deia que la ESO hauria de ser un període per formar més personalment als nens/es i donar-los més llibertats.
Els estadis de maduració que Wallon va proposar són els següents:
Estadi de la impulsivitat motriu (0-1 any): L’infant realitza gestos impulsius sense objectiu extern, els gestos que realitza no tenen intencionalitat conscient sinó que es realitzen quan el nadó no té les seves necessitats cobertes. Aquestes accions són únicament motrius i vocals. Es poden observar les primeres realitzacions mentals de l’infant en els seus moviments. Els moviments es provoquen per les emocions de l'infant, i poc a poc es va construint l'individu.
Estadi emocional (2 - 3 mesos -1 any): L’infant té expressions emocionals amb les quals es relacionarà amb el seu entorn, del qual encara no es distingeix. Serà gràcies a aquestes expressions per les quals el nen o nena tindrà relacions amb altres persones. Les accions verbals i motrius de l’infant comencen a ser emocions ben diferenciades: dolor, alegria, impaciència, ira, etc, i aquestes faran que l’infant augmenti el seu vincle amb les persones del seu entorn. Serà la primera forma de socialització de l’infant. El contacte amb els altres i l’efecte obtingut dels altres precisaran les actituds del nen, i faran que les seves manifestacions emotives siguin cada cop més intencionals. Amb l’emoció va poder començar la consciència. Finalment, l’emoció estableix una primera relació de l’infant amb el seu entorn, però fent que la personalitat del nen o la nena no aparegui, ja que es produeix una relació amb el seu entorn. Perquè aquesta personalitat pugui aparèixer l’infant necessitat investigar i explorar el món que l’envolta ell sol.
Estadi sensorio-motor i projectiu (1-3 anys): L’infant ja pot reaccionar davant d’un objecte. El nen començar a explorar en dos direccions, d’una banda manipular els objectes i explorar l’espai pròxim, i de l’altra ampliar aquest coneixement quan es desplaça i pot identificar els objectes fent que comenci a tenir llenguatge, donant-li a cada objecte un nom. Es dóna el “gust de la repetició, la imitació”, el plaer dels actes o de les coses retrobades. Començarà a explorar i interaccionar amb el món dels objectes i va prenent consciència de l’espai pròxim. És la curiositat de l’infant, les seves investigacions, el que el porten a descobrir les qualitats dels objectes més pròxims, al mateix temps que va millorant la seva sensibilitat.
Estadi del personalisme (3-6 anys): Aquest estadi té com objectiu la independència, l’autonomia i l’enriquiment del jo, el qual comença gràcies a la consciència de si mateix. En el qual el nen farà activitats de construcció del jo, de la seva personalitat i de les relacions afectives amb els altres humans. Serà en aquest estadi on la personalitat de l’infant deixarà de confondre’s amb la dels altres, i es començarà a desprendre per tornar-se una personalitat més autònoma.
Estadi del pensament categorial (6-11 anys): A l’infant li interessaran els objectes que l’envolten. És l’estadi on l’infant conquista i coneix el món exterior.
Estadi de la pubertat i l’adolescència: Comença amb una oposició als hàbits de vida, costums, etc. Aquesta oposició és activa i és possible pel desenvolupament intel·lectual i la consciència de si mateix. En un primer moment busca la diferenciació de la seva personalitat amb la de l’adult. Per l’adolescent tot ha de tenir una explicació. És en aquest període quan acaba d’afirmar-se la consciència del jo. L’adolescent pregunta per la seva història, per la vida, la mort, etc, concentrant-se en la originalitat com a ser individual. Finalment accedeix als valors socials i morals abstractes que el permetran adequar les seves disponibilitat psíquiques a les realitats futures.
- Lev Semianovitx Vigotsky (1896-1934):
Parlant sobre la teoria de Vigotsky, aquest considerada que els infants aprenen coneixements a partir del llenguatge i la relació amb l'entorn. És a dir, la persona aprèn gràcies a la interacció amb els altres, els quals són els encarregats de aportar-li els aspectes culturals de la societat en què viu, de manera que la persona els vagui integrant en el seu coneixement. Doncs, el llenguatge es troba sempre present en el procés de desenvolupament i aprenentatge, el qual va consolidant el seu pensament.
Quan parlem de la teoria de Vigotsky dins del món de l'educació, no cal oblidar dos dels aspectes que més influència han tingut, fins i tot actualment, a les escoles i a la pedagogia emprada en aquestes.
El primer concepte que va aportar va ser la idea de la pedagogia constructivista. El constructivisme defensa que tot coneixement és possible gràcies als coneixements previs que la persona té sobre el què vol aprendre. Segons aquest autor, sempre tenim uns coneixements previs, ja que sinó no ens podríem interessar sobre el tema. Es tracta d'un coneixement de baix cap a dalt, en què es parteix del què l'infant ja sap per anar elaborant, modificant i ampliant els seus coneixements.
I el segon concepte clau de la seva teoria pedagògica és el de zona de desenvolupament proper. El mestre ha de propiciar que els seus alumnes aprenguin de forma autònoma, per ells mateixos, sense que ningú influenciï els seus interessos i les ganes de saber. Però, per a que es doni aquest aprenentatge, i sobretot, esdevingui significatiu (és a dir, rellevant, interessant i motivador per l'infant) cal oferir-li determinades ajudes que s'ajustin al què ells necessiten en cada moment. El mestre esdevé un simple guia i ajudant de l'infant, i no com a manipulador dels interessos de l'infant. Així, doncs, Vigotsky defensava que l'infant no sempre pot assolir un aprenentatge a partir de les seves capacitats i possibilitats, sinó que l'adult ha d'oferir-lo aquestes ajudes i suports. En un primer terme l'infant parteix dels coneixements previs, i no podrà adquirir el coneixement total si l'adult expert no li ofereix unes ajudes necessàries.
- Jean Piaget (1896-1980):
Per a Piaget, el coneixement té una base genètica. És el que coneixem amb el terme d'Epistemologia genètica. A qualsevol lloc hi ha una sèrie de passos que es segueixen de la mateixa manera, independentment de la cultura en la que ens trobem. Tota persona està genèticament preparada per aprendre i està disposada a adquirir nous coneixements, independentment de la cultura i la societat en la que es trobi. Tot i que, segons els estímuls i el conjunt de possibilitats d'aprenentatges que la societat ofereixi a l'infant, aquest tindrà un procés més ric o més pobre.
Per poder entendre la teoria del desenvolupament que elabora Piaget, cal en un primer terme tenir present que aquest autor es va dedicar principalment a l'estudi de l'àmbit cognitiu com el principal a partir del qual l'infant s'anava desenvolupant de forma íntegra. I va marcar una sèrie de conceptes claus d'entre els quals hi destaca:
- El funcionament de la intel·ligència: l’Assimilació i l'Acomodació: L'assimilació és la manera com la persona, seguint les seves organitzacions mentals, afronta un estímul concret de l'entorn, sense canviar en cap moment. L'acomodació té a veure amb les modificacions que fa la persona en les seves organitzacions mentals per tal de rebre l'estímul de l'exterior i incorporar-lo mentalment.
Les etapes del desenvolupament segons Piaget són:
Etapa sensoriomotora (naixement - 2 anys): L'infant utilitza el seu propi cos per anar coneixent el què l'envolta. Es limita a viure noves experiències i donar resposta als estímuls que rep de l'exterior, a partir dels reflexos bàsics. A mitjans que es relacionant més amb l'entorn, mostra intenció per relacionar-se. D'aquí sorgeix que durant aquesta etapa hi predomini la conducta exploradora i de curiositat. L'infant té la necessitat de saber què és tot el que l'envolta.
Etapa preoperacional (2-7 anys): Quan l'infant ha arribat a aquesta etapa, ja té interioritzades totes les reaccions de l'etapa anterior. Ja és capaç de realitzar accions mentals bàsiques, però encara no es poden considerar com a operacions en si perquè no són del tot adequades, encertades, són massa superficials i simples. Alguns dels aspectes bàsics que configuren aquesta etapa són: el joc simbòlic; la intuïció; la centració i la experiència estètica (l'infant es fixa en objectes concrets del seu entorn , i no s'adona dels canvis que aquests van produint), i la juxtaposició i el sincretisme (no tenen la concepció de part i tot).
Etapa de les operacions concretes (7-12 anys): Al llarg d'aquesta etapa l'infant va realitzant el que anomenem operacions concretes, que permeten a l'infant resoldre problemes de manera lògica i raonada. La seva capacitat intel·lectual el permet conservar quantitats numèriques com la longitud i el volum dels líquids (ara ja entén que una ampolla d'1 litre d'una forma, i un bol d'1 litre d'una altra forma contenen la mateixa quantitat d'aigua; fins ara el líquid era determinant de l'ampolla on estigués). Més tard, adquireix la conservació dels materials (concepció de part i tot: diverses boles de plastilina juntes conformen una figura). I finalment adquireix la conservació de superfícies.
Etapa de les operacions formals (majors de 12 anys): Ja no es troba dominat per les seves observacions i experimentacions. L'infant cada vegada rep més informació de l’exterior, que pot, fins i tot,negar el que ell ja coneixia. Per això, veu la necessitat de reformar les seves estructures internes a través de nous contactes amb l’entorn i la formulació de noves hipòtesis i teories que intenta verificar amb la manipulació dels elements. Ja no mostra dificultats per dividir els elements per classes, i fins i tot sap subdividir-los per altres qualitats. Apareix el “sistema combinatori”: la persona és capaç de fer deduccions i intuïcions cada vegada més apropades a la realitat.
Va ser un filòsof, psicòleg i pedagog alemany que va contribuir a la elaboració d'una teoria de la personalitat humana. Per a ell cobra molta importància la dimensió espiritual de la naturalesa humana, ja que considera que la persona està formada per una part biològica, una de psicològica i la dimensió espiritual, la més interna de totes.
En l'elaboració d'aquesta teoria de la personalitat humana, Spranger dóna molta importància als valors i als interessos, els quals cataloga segons el què pretén conèixer la persona:
- Teòric: el interès de la persona està centrat en descobrir la realitat.
- Utilitari: vol conèixer allò que és útil.
- Estètic: valora amb més poder la harmonia i l’estètica, la bellesa.
- Social: el interès per la relació amb els altres, pels vincles afectius.
- Polític: el interès és el poder.
- Religiós: es desitja la unitat.
En l'àmbit educatiu, considera que tot educador ha de mostrar molt respecte pels valors i els ideals de cada persona. La pedagogia ha de ser humanística, doncs, ha d'ajudar a l'infant a formar-se com a persona, a crear els seus propis valors, i aprendre a defensar-los. I la forma de fer-ho és a partir de la pròpia experimentació i de la descoberta, seguint uns criteris propis que fixen el què volem aprendre.
Existeix una gran connexió entre l'escola i la cultura de la societat. I proposa la pedagogia de la cultura, entenent que aquesta ens permet identificar la realitat natural i la realitat cultural (cosmovisió), que ens permet entendre el sentit de la vida. Doncs, diferència entre les ciències de la natura, encarregades d'explicar els fenòmens que regulen i succeeixen en l'entorn; i les ciències de l'esperit, que ens permeten comprendre el resultat de les nostres experiències, el què ens queda en el nostre interior.
Cal destacar que la teoria i els pensament de Spranger van arribar a les nostres mans, a Catalunya, a partir de les paraules i les cites d'un altre autor: en Joaquim Xirau. Aquest va promulgar la importància dels valors humans com a font de coneixement i creixement personal i social.
- Rudolf Steiner (1861-1925):
Va ser un filòsof, literari, educador, artista, autor teatral, pensador social i esoterista, creador de les Escoles Waldorf, basades en l'educació per a la llibertat a partir de la pràctica imaginativa, naturalista, artística i cognitiva.
Els dos conceptes claus que va elaborar al llarg de la seva trajectòria professional i que han marcat de ple la seva consideració i els objectius marcats en aquest tipus d'escoles ha estat la antroposofia i l'eurítmia.
Antroposofia: Steiner busca confeccionar una comprensió general entre l'home i el món que l'envolta, donant una gran importància al caràcter espiritual i filosòfic.
Es basa en l'educació estètica i la creació artística com a font d'expressió i creació de coneixements per a la persona. Apareix la importància dels relats mítics, simbòlics i màgics que desenvolupen la capacitat imaginativa de la ment humana.
I, alhora, destaca la importància de la contemplació de la natura, de què els infants aprenguin en contacte amb l'exterior, amb la realitat que els envolta. Per això, no es demana cap requisit ni cap condició als infants, es deixa que lliurement vaguin aprenent, experimentant i descobrint. No hi ha cap pressa per als aprenentatges, cadascú té el seu propi ritme. Es potencia la realització d’activitats vinculades amb la natura com tallers naturals manuals i artístics, la cura i plantació d'un hort, entre d'altres. En definitiva, es pot observar una gran presència del joc motriu en contacte amb la natura. Defugint de les classes presencials i de concepció tradicional, que no s'adapten als interessos dels infants i no els permeten participar activament en els moments de descoberta i aprenentatge. Únicament opta per realitzar classes presencials de dues hores, la resta són activitats a l'aire lliure.
Eurítmia: es troba vinculat amb el moviment harmònic i estètic, que permet buscar la bellesa externa i interna. Esdevé el mitjà a partir del qual les persones podem expressar les nostres emocions i sentiments als altres.
Per a Steiner, la Eurítmia és l'art del moviment que es realitza en un espai, i allò que sorgeix en l'interior de la persona expressat a partir de la paraula i la música (moviment corporal). El moviment esdevé l'expressió de la realitat objectiva, de la realitat que viu cadascú, i permet desenvolupar i treballar el pensament, els sentiments i la voluntat.
L'Eurítmia contempla, doncs, el instrument musical, els rituals interioritzats que la persona efectua en els seus moviments i que el permeten expressar les seves emocions més internes. Per a això, empren l'ús de la música calmada, relaxant que permet que cadascú es trobi amb si mateix i expressi amb el propi cos. Rebutja la música enregistrada en els mitjans de comunicació com la radio o l'ordinador.
- Georg Kerschensteiner (1854-1932):
Va ser un pedagog, professor de matemàtiques i física i doctor en ciències, que va fundar les Escoles del Treball (formació professional) i es va dedicar a l'estudi i el treball directe en aquestes. Va ser director d'una escola de treball per a adolescents que volien aprendre un ofici específic.
El seu principal objectiu, i per tant el de la seva teoria, és el de formar ciutadans útils per a la societat. Considera que les persones han d'aprendre a desenvolupar un ofici, a tenir un càrrec social que els permeti desenvolupar una tasca específica professional. Per això, en les Escoles del Treball s'enfocava l'aprenentatge com l'adquisició d'experiència dins d'un àmbit tècnic concret (cadascú s'especialitzava en una feina).
Considera que l'educació que han de rebre les persones ha de tenir un sentit, ha d'aportar un significat cultural i personal que el permeti integrar-se en la societat. Es tracta d'una educació espiritual, social i cívica-de treball. Existeix, doncs, una gran connexió entre l'educació i la societat, ja que aquesta primera està enfocada a formar individus competents per a la realització d'un treball que millori la situació de la societat. I dóna a entendre la importància que rep la educació per a que tothom pugui ocupar el seu lloc dins de la societat.
Entén que la persona és aquella que per si mateixa organitza i va elaborant els seus propis esquemes mentals sobre la cultura i els valors humans propis, a partir dels seus coneixements i les seves experiències. És a dir, tota persona té uns valors culturals i personals determinats, segons el què ha viscut al llarg de la seva vida.
Doncs, la funció de l'educador és permetre que aquests joves puguin viure experiències entorn a l'ofici que realitzaran, que puguin practicar, però a la vegada conèixer teòricament quins són els fonaments bàsics de cada tasca, i més concretament de la seva. L'educador ha d'estar motivat, i ha de transmetre aquesta motivació, les ganes i l'emoció per fer la feina ben feta, per sentir-se útil dins de la societat.
- Anton S. Makarenko (1888-1939):
En els seus inicis, es tractava d'un professor molt implicat amb la seva feina, amb la idea de què havia de ser excel·lent, tenir un gran nombre de coneixements per tal de respondre totes les preguntes i dubtes del seus alumnes. Tenia una visió determinada de l'educació i les situacions d'ensenyament/aprenentatge. Es basava en la reflexió i el raonament per a que els seus alumnes aprenguessin, gairebé mai sense l'ús de l'experimentació directa amb l'entorn. Però, aquest últim fet va arribar a la seva pedagogia, i es va començar a interessar per la importància d'entendre als seus infants, de conèixer-los i adaptar-se a les seves necessitats i interessos. Va adonar-se que no només cal tenir coneixements i transmetre'ls als alumnes, sinó entendre a cadascun dels infants, comprendre les seves emocions, sentiments i interessos, i adaptar-se al que ells necessiten aprendre per a viure.
Així, doncs, la seva teoria es fonamentava en el treball cooperatiu i la gestió de la vida quotidiana dels infants. El treball cooperatiu era, segons aquest autor, una font d'intercanvi de coneixements, de socialització i adaptació amb els altres, que permet als infants fer-se responsables i dur a terme tasques i activitats concretes dins de la societat. Ajudar-se mútuament, respectar-se i comunicar-se, eren les fonts del treball cooperatiu. I en quant a la gestió del dia a dia per part dels infants, segons Makarenko, era necessari crear un canvi en la conducta dels infants pel que fa a les tasques que es desenvolupen diàriament i configuren, en definitiva, el que és la societat i la cultura. Considerava que, per tal d'adonar-se de quina era la seva funció en la societat i fer-se càrrec de si mateixos, eren els infants els que havien d'anar gestionant i organitzant tot el que es feia durant el dia a dia. I això també repercutia en les tasques que es fan a l'escola i en la distribució temporal i espacial d'aquestes.
- Célestin Freinet et Élise: Freinet (1896-1966) va treballar juntament amb la seva dona, Élise.
Freinet, reclamava un medi escolar on tingues rellevància l'experiència del nen, les seves vivències i interessos. Així, doncs, les seves idees pedagògiques es centraven en l'activitat i cooperativisme. L'activitat del nen s'havia de centrar en la seva socialització i autonomia, donant-lo petites responsabilitats que l'ajudaran a descobrir de forma natural la realitat mitjançant les seves experiències. D'altra banda, l'activitat del nen es desenvolupa en grup, per la qual cosa així ha de ser el treball a l'escola. Aquest seria el principi de cooperativisme.
Així, doncs, la proposta educativa de Freinet incorpora un gran nombre de tècniques i recursos que permeten més llibertat en l'execució de les tasques diàries a l'aula i en el procés d'ensenyament/aprenentatge que va configurant cada infant, segons les seves necessitats i interessos. I els mestres han de sentir-se participants, observadors actius i generadors d'aquest tipus d'ensenyament, per a que esdevingui útil i eficaç. Al mestre li cap actitud investigadora, tenir intenció d'ajudar a cada infant a superar els entrebancs amb els que es trobi durant el seu progrés.
Va realitzar tot una sèrie d'innovacions en el món de l’educació, reconegudes com les tècniques de Freinet:
- El text lliure:els infants elaboren els textos lliurement, sense cap pauta ni cap tema pactat. De manera que els resultats escrits són producte d ela seva experiència i interès.
- El llibre de la vida: els infants van creant un llibre a partir de tot allò que van observant i coneixent en el seu dia a dia i en les sortides de camp.
- La impremta escolar: els nens elaboren els seus propis textos i els imprimeixen i publiquen a la revista escolar.
- La fotografia i el cinema: va suposar un gran avenç per a la introducció de les noves tecnologies i les noves tècniques d'aprenentatge, juntament amb la impremta escolar i la ràdio. Els infants tenien la llibertat de fer fotografies a tot el què els hi crides l'atenció, i incorporar aquestes experiències en el seu procés d'aprenentatge.
- La ràdio i el electròfon: es donava la oportunitat de què els infants elaboressin el seu propi informatiu radiofònic. Es donava llibertat d'expressió i comunicació a tots els infants.
- Les màquines d'instrucció: eren capses amb una finestra que contenia uns fulls enrotllats on s’havien seriat problemes o operacions aritmètiques seguint les regles de la instrucció programada amb la seqüència estímul-resposta. Això permetia el treball autònom de l’alumne mentre el mestre es dedicava a atendre altres alumnes. Avui els programes d’ensenyament instruccional assistit per ordinador podrien i haurien d’estar disponibles a qualsevol escola i a qualsevol hora, a l’aula o a l’espai interaules.
- El pla de treball setmanal: cada nen feia el seu pla d’allò que volia realitzar i al final de setmana es revisava i es valorava el que s’havia aconseguit.
- La correspondència escolar: entre dos centres s'envien cartes i més endavant també s'envien els textos lliures i la revista escolar. A partir de 1996 tots els mestres tenen un correu.
- Els mètodes naturals: aprendre de manera natural, escoltant, interioritzant, identificant. S'aplicaven a la lectura, el dibuix, el càlcul a partir de la pràctica i l'error-encert com a metodologia d'aprenentatge. Es comença pel dibuix, i quan el mestre i l'infant està preparat escriu el què l'infant vol transmetre amb el dibuix i el nen ho copia per anar interioritzant el procés d'escriptura. El dibuix lliure significa dibuixar quan i el què l'infant vol; el càlcul és resoldre problemes reals que sorgeixen a la vida quotidiana.
- La biblioteca de treball i els fitxers de treball individual:es creen en oposició als llibres de text que romanen a la biblioteca de l'escola per a que es puguin consultar quan sigui necessari però sense que els infants els hagin de comprar i treballar diàriament.
- L’assemblea de classe: una font de participació i intercanvi de pensaments, idees, creences, opinions, sentiments i emocions entre tots els infants del grup.
No hay comentarios:
Publicar un comentario